Skip to content

De l’Iran a França: una qüestió de grau

26 Mai 2009

censura2

Llegeixo en el blog de Xavier Peytibi sobre l’al·lucinant persecució de la teocràcia iraniana contra els crítics al règim dels ayatollahs que intenten manifestar-se en Internet. Aquest mitjà, lliure i obert que tant espanta als totalitarismes, està sofrint les paranoies d’un Mahmud Ahmadineyad que censura pàgines, una rere l’altra, al punt que durant 2008 es van bloquejar 5 milions de webs. Però la guinda de la coca de la censura és l’absurda velocitat que té el servei de connexió iraniana des de 2006: limitada a 128 kbits/s (no us ve un deja-vú de Gonzalez-Sinde?) fan impossible no només la reproducció de videos sinó difícil la càrrega de moltes pàgines. I hi ha més: fa unes hores ens vam assabentar que l’última víctima del govern de l’Ahmadineyad és ni més ni menys que Facebook.

La Vanguardia publica avui un article de Reporters sense Fronteres on parla dels dotze enemics d’Internet on, entre països tan amics de la famosa Aliança de Civilitzacions com ara Síria, Aràbia Saudita, Cuba i Egipte, sorprenentment es troba Austràlia. Aquest país, quart més desenvolupat del món segons el Human Developement Index de les Nacions Unides, intenta des de 2006 tirar endavant un projecte de llei “que obligarà a tots els proveïdors d’accés a filtrar la connexió a Internet en cada residència per a descartar qualsevol contingut ‘inadequat'”, un projecte justificat en nom de “la lluita contra pederastia, la pornografia i la difamación, i en defensa dels drets d’autor”, que s’ha engegat “en un context que la legislació sobre terrorisme ja permet greus atemptats a la confidencialitat de la correspondència privada”, segun RSF.

Però no ens sona això força similar en el fons a la llei HADOPI de Nicolas Sarkozy? No es pretén sota l’excusa de la protecció dels drets d’autor en uns països, o de la moral en uns altres, cercenar la llibertat que oferix la xarxa des de la seva concepció? No estem vivint intents de censura a nivell global on l’única diferència és el grau, no vivint en Paris o a Canberra la brutalitat dels guardians de la revolució a Teheran però ja percebent els intents dels estats de filtrar-se en els nostres ordinadors a fi de protegir-nos?

El 7 de juny hi ha eleccions europees: no votis a qui no et garanteixi la neutralitat d’internet. Ens juguem molt més que el fet de baixar-nos un mp3 .

Anuncis

Twittand: la desvirtualització arriba a Andorra

18 Mai 2009

twittand

Des que l’home és home i que va començar a aglutinar-se en comunitats, la seva obsessió i la raó d’ésser del seu creixement va ser sociabilitzar-se, la capacitat de comunicar-nos simbòlicament ens va permetre modificar el nostre entorn i amb això dominar el món. Ha passat molt temps i avui ja no només disposem de la comunicació “un a un”; havent superat i qüestionat fins i tot la comunicació “un a molts” dels mitjans massius, i immersos en la tan remanida Societat de la Informació, els éssers humans avui podem comunicar-nos en forma de xarxa, de “tots a tots”, gairebé sense límits.

Homes, dones, estudiants, professionals, treballadors i empresaris, d’esquerres i de dretes, més rics i més pobres, heterosexuals i homosexuals, joves i adults… tots plegats, compartint inquietuts, polemitzant, recomanant productes i serveis, fent activisme, democratitzant la informació i el coneixement. Quan es parla de Facebook, l’eina de la web social més utilitzada avui a nivell mundial, es diu que si fòs un país, seria el cinquè més poblat, ja que té la vertiginosa quantitat de 200 milions d’usuaris. Twitter, l’estrella d’aquests moments en el món 2.0, gaudeix ja de 7.000.000 d’usuaris en continu creixement. Segons l’informe “Internet España 2008” de Bitacoras.com, el 50% dels bloggers utilitza una o més eines socials.

Però era necessària la desvirtualizació: aquesta nova capacitat de generar relacions o de recuperar d’antigues en el món digital exigia la possibilitat de tornar al contacte original de l’home de les primeres comunitats. Molts usuaris de plataformes socials, com ara les mencionades Twitter, Facebook o Flickr, han creat petites comunitats entorn d’aquests sistemes, que han arribat a materialitzar-se en el món real, com és el cas a Espanya dels Twittdays o Cava&Twitts. Usuaris d’una mateixa ciutat, les que ja arriben a 20, realitzen reunions mensuals on a més a més de conèixer-se intercanvien opinions, aficions i moltes altres coses més. Actualment també és realitza algun que altre esdeveniment que no solament comporta socialitzar, sinó també el fet de fomentar, comunicar i difondre el seu ús, com la més important, Cava&Twitts, que reuneix en cadascuna de les seves edicions a Barcelona a més de 200 persones i a on és convida periòdicament a un orador professional en activitat per que que faci alguna ponència o, fins i tot, s’hi organitzen taules rodones. Vaig tenir l’oportunitat de ser convidat a algunes d’aquestes desvirtualitzacions a Barcelona i a Madrid i puc assegurar que els resultats no poden ser més interessants, al punt tal que ja hi ha empreses que hi participen, perquè només hi ha una cosa que queda clara: en un moment com aquest en que els mitjans, els polítics, les marques i la publicitat pateixen d’uns nivells de credibilitat sota mínims, les empreses no podien permetre’s el luxe de no atendre i escoltar a aquest públic que s’agrupa ara en una nova (o no tan nova) manera; menys homogènis i amb menys contact que els grups tradicionalment entesos, pot ser, peró amb un poder d’opinió i una capacitat de fer circular la informació impossible de controlar, peró si encara interpretable.

El dijous 21 farem una prova de desvirtualizació en aquesta Andorra de vegades tan resistent als canvis. Ens hem convidat, via internet, tots aquells usuaris de xarxes socials i bloggers del principat a la primera trobada a la que vam batejar Twittand, i seguim convidant a tots qui esten interessats. Si tu n’ets un, només hauràs de visitar www.twittand.com o passar-te pel Bondia Cafè de  Plaça de les Arcades des de les 20. Sigues part.

www.liberticidi.fr

13 Mai 2009

corteconexion

DISCLAIMER: vaig recolzar a Nicolas Sarkozy (el nostre coprincep, per als qui vivim a Andorra) des que es va presentar com a precandidat de la UMP allà pel 2005. Escric aquest post des de la meva més absoluta decepció.

Finalment ho han fet. Nicolas Sarkozy i la seva dona Carla Bruni, posant per davant els interessos de les productores i distribuïdores audiovisuals als més elementals drets humans, com ara el secret de la correspondència (en el segle XXI esdevingut a la inviolabilitat de les telecomunicacions) i el dret a la privacitat, han creat un monstre il·legítim anomenat HADOPI que tindrà plens poders per llegir els emails, supervisar tots els continguts que es passin d’ordinador a ordinador, auditar la quantitat d’informació que s’hi transmeti i de passada (la tecnologia ho permet) conèixer tot, absolutament tot, sobre els ciutadans: orientació sexual, idees polítiques, estats crediticis i tot el llarg etcètera que puguem imaginar. Avui l’excusa és “ la lluita incansable per la defensa de la cultura” i la pena és, com diu Enrique Dans, l’ostracisme digital: desconnectar al “delinqüent” de les úniques fonts de coneixement i informació no oficials no regides ni controlades pels lobbies. I demà … ¿qui sap?

Mentre Europa diu que no, que no li competeix als estats ni a les teleoperadores aquest terrible poder de decisió (en la meva opinió, ho han dit amb la boca molt petita) el petit Gran Nicolás acaba de posar a cada casa de cada francès amb possibilitat de connectar-se a Internet un espia, com si es tractés d’un Gran Hermano a nivell poblacional. Avui França s’assembla una mica més a la Xina: ¿que m’evita pensar que davant d’una “necessitat electoral” del govern de torn aquest HADOPI pugui funcionar com un òrgan censor i de control ideològic, atacant blocs o mitjans independents? ¿que m’evita pensar que estem davant d’un pla estructurat de control social que ni Orwell s’hagués atrevit imaginar, parat sobre tres pilars: teleoperadores, polítics i mitjans?

Això va molt més enllà de les esquerres i les dretes, i si les reaccions no són ràpides les conseqüències seran irreparables. Als internautes només ens queda el ciberactivisme. I als tècnics desenvolupar les futures eines per intentar burlar el liberticidi que s’ha implantat a la avui autoritària República Francesa.

Per què ha canviat el “Buscaminas” al Vista?

7 Mai 2009

minesweeper

Qui no va jugar alguna vegada al Buscaminas, aquell clàssic dels entorns Windows des del 3.1, allà per 1990?

Aquella joieta, que va ser inclosa amb objectius pedagògics als inicis de les interfícies gràfiques, amb la idea de que la gent que arribava del DOS aprengués a utilitzar el mouse (“botó esquerre per a les mines i botó dret per a col·locar la bandera”), ha desaparegut del Vista tal com el coneixíem. La decisió va ser presa per Microsoft cedint a les protestes d’un grup anomenat International Campaign to Ban Winmine, que argumentava que el joc era una ofensa a les víctimes de mines antipersona, que va aconseguir que el gegant informàtic finalment canviï el original Minesweeper per un d’idèntic però en el qual es té l’opció de substituir les mines per flors, segons la configuració.

Qui sap si al W7 encara el trobarem? Si no fos així, d’aquell joc simpàtic i minimalista només ens quedarà la campanya viral que es va fer fa un parell d’anys sobre el trailer de la seva hipotètica pel.lícula.

Font: Microsiervos

Demà es decideix: internet lliure o controlada

5 Mai 2009

Pot ser la fi d’internet tal com la coneixíem, o com la somniàvem.

Entre avui i demà els europarlamentaris decidiràn a Brussel·les si la xarxa continua sent un espai lliure o un de controlat, i es decidirà d’un cop i per a sempre qui té més poder: si tu com ciutadà o els lobbies del copyright i les telecomunicacions que, amb l’ajuda de polítics inescrupulosos, intenten amb més força que mai trepitjar una part important dels teus drets fonamentals . Es vota l’anomenada Telecoms Package, una aberració legal que farà que tu ja no siguis amo de la teva privacitat on-line, ni de la llibertat de navegar per tal o qual website sense ser vigilat ni de transmetre qualsevol informació privada per la xarxa, ja que aquest paquet de lleis contempla la possibilitat de que el teu proveïdor d’internet, Som al cas d’Andorra, pugui supervisar  el teu tràfic per la web i el material que hi facis circular, podent fins i tot denunciar-te com si d’una ciberpolicia es tractés. A més a més tindrà un poder semblant al de una distribuidora de televisió satel·lital, reservant-se el dret de comercialitzar l’accés privilegiat a determinats espais que fins ara eren lliures i manipular tot el flux d’informació per la xarxa.

El paradis desitjat pel nostre copríncep francès i la seva dona, el dels tres avisos i tall de la connexió rebutjat pel seu propi parlament, està molt a prop, i de tu depèn que no es porti a terme aquesta salvatjada: si ets espanyol o francès pressiona als teus eurodiputats i si ets andorrà pensa a quin país li tocarà demà.

Para més informació, visita La Quadrature du Net.

No hi ha més temps: envia cartes als eurodiputats (clica aquí pels models i aquí pels eurodiputats espanyols) i, tal com diu l’Enrique Dans, a aquestes eleccions europees de juny descarta l’opció política que aposti per aquest cop a les llibertats individuals. Ens juguem molt més que el fet de baixar-nos un parell d’mp3; ens juguem l’opció de ser ciutadans.

Hi ha espai per a una xarxa social d’un mitjà?

29 Abril 2009

e00008556

És molt interessant el qüestionament d’en Javier Duró al seu post d’Elpuntoes. Si els mitjans tradicionals estan desesperats per no quedar totalment fora de la dinàmica creada per les xarxes socials i, per altra banda, cada cop més aquest mitjans es plantegen crear les seves pròpies xarxes socials (evitant així competir dins de i contra les mateixes xarxes ja establertes) la pregunta és: li aportaria algun valor afegit al lector tipus una eventual “xarxa social d’un mitjà tradicional”?

Com li deia al Javier, aquesta premisa ja no parla de xarxes verticals (temàtiques; tancades o obertes) sino que sembla que l’escenari desitjat pels mitjans fos d’una hipersegmentació de plataformes, donat que l’usuari no només tindrà un àmbit de debat al seu espai 2.0 habitual, com ara el “mur” de Facebook o el timeline de Twitter, sino que en tindrà també un del periòdic més un de la cadena de televisió i (per què no també?) un de la seva ràdio musical. I és aquí on s’obren els camins: el creador de Twitter, Guy Kawasaki, parlant de la seva pròpia criatura diu que s’ha d’apostar pel creixement continuat de les relacions 2.0 mentres a Visibilidad (2009, C. Aced, N. Arqués, M. Benitez, B. Llodrá y E. Sanagustín. Gestion 2000) es recomana justament l’oposat, seleccionar la presència a les xarxes socials a efectes d’enfortir-la i guanyar reputació.

Des de la meva experiència d’usuari crec que no només estem entrant en un període de saturació en nombre de plataformes 2.0, sinó que tampoc hi ha espai per a xarxes socials de mitjans per dues raons ben definides: política d’usabilitat i política de continguts.

Personalment participo de forma activa a una plataforma horizontal (Facebook), una xarxa professional (Linkedin) i una de nano-blogging (Twitter), a més a més de tenir perfils oberts a Last.fm, Blip.fm, YouTube i Dopplr i emmagatzemar fotos a Flickr i links a Delicious. Si totes aquestes aplicacions tenen quelcom que les agermana és la seva usabilitat conjunta, la seva capacitat d’integrar-se al meu gust, fet contrari a allò que busquen els mitjans, o sigui arrosegar l’usuari a la seva pròpia plataforma i aïllar-lo de la competència. Però per altra banda, i encara que probablement la web 2.0 muti amb el pas dels temps, estic convençut que difícilment els mitjans massius li puguin fer competència a les plataformes obertes,  ja que els hi resulta impossible oferir això que es inherent a les primeres i que les fa úniques: caos creatiu i llibertat d’opinió.

Aquest freqüent desconeixement dels mass media, sempre acompanyat d’arrogància, es reflexa sovient en molts intents de muntar plataformes 2.0 a la carta, allò a que  en Javier Duró li diu “deme medio kilo de dospuntocerismo”, i paradoxalment aquests fracassos són el punt que garanteix la evolució futura de la xarxa social tal com la coneixem: lliure.

Andorra “u-punt-sis”, o “set”

27 Abril 2009

xarxa2

Si hi ha una cosa que segurament va sorprendre a qualsevol que, com ara jo mateix, visqui a Andorra i sigui dins d’aquest mundillo de les xarxes socials va ser el creixement exponencial d’usuaris locals de Facebook en concordança amb les eleccions generals, fet que va convertir aquesta plataforma en un dels mitjans més utilitzats pels partits a l’hora de fer arribar llurs propostes a la ciutadania. De cop i volta, allò d’escriure que et passa pel cap va deixar de ser cosa d’adolescents per passar a ser un fenòmen transversal i d’ús massiu, com ho demostra la grandària de la “xarxa Andorra” de Facebook que avui mateix té 6476 usuaris registrats (incloent-hi trolls), gairebé un 8% de la població total amb un grau de confiança d’un 90%.

Si parlem dels blocs, la més coneguda de les plataformes 2.0, n’hi ha 25 fetes a Andorra segons l’agregador Blocaires del Pirineu (del que formo part), les que sumades a d’altres que apareixen al Cercabloc i a Andorramania no haurien de superar les 50, representant un nombre escàs de bloggers si considerem que al llistat s’inclouen els blocs personals, polítics, periodístics, educatius i institucionals. Trobo allò sorprenent, donat que no cal recordar que muntar un bloc és gratuït i tan fàcil com fer cinc clics.

Però la mancança a Andorra que més em sorprén és la de la baixíssima quantitat d’usuaris de Twitter, el gran fenòmen 2.0 dels últims dos anys (i probable pròxima adquisició de Google) que fins i tot s’està aplicant en revolucionàries aplicacions mèdiques. Aquesta aplicació gratuïta, que mitjançant missatges tan curts com ara un SMS crea converses d’una complexitat de vertígen, està gairebé absent a l’escenari andorrà (el buscador Twellow hi troba només 30 usuaris, amb 10 com mínim de dubtosos) quan per la seva simplesa ha estat un èxit a tot el món, fins i tot com eina comercial tal com ho explica Enrique Dans al seu bloc. Entre altres avantatges aquesta aplicació gaudeix d’una insuperable immediatesa, al punt que mentres escric aquest post m’assabento pels meus 573 followers de més detalls de la crisi de la febre porcina mexicana, en temps real, que pels propis mitjans on-line.

Que li falta a Andorra per accedir massivament al ple ús de les xarxes socials, considerant que té un grau de penetració d’internet per sobre la mitjana i un més que interessant parc de smartphones al carrer? Probablement li cal viralitat, component indispensable per a la propagació social d’aquestes aplicacions. Sabent que avui en dia l’ús massiu de les TIC es condició sin equa non en el desenvolupament d’un país, qui som usuaris habituals d’aquestes eines podriem proposar-nos viralitzar Andorra, fent pedagogia, i aconseguir que el nostre país passi del món 1.7, per dir-ho d’alguna manera, al 2.0, i quedar així en igualtat de condicions que la resta a les portes de la pròxima web semàntica.

Aposto a que podem fer-ho.