Skip to content

Hi ha espai per a una xarxa social d’un mitjà?

29 Abril 2009

e00008556

És molt interessant el qüestionament d’en Javier Duró al seu post d’Elpuntoes. Si els mitjans tradicionals estan desesperats per no quedar totalment fora de la dinàmica creada per les xarxes socials i, per altra banda, cada cop més aquest mitjans es plantegen crear les seves pròpies xarxes socials (evitant així competir dins de i contra les mateixes xarxes ja establertes) la pregunta és: li aportaria algun valor afegit al lector tipus una eventual “xarxa social d’un mitjà tradicional”?

Com li deia al Javier, aquesta premisa ja no parla de xarxes verticals (temàtiques; tancades o obertes) sino que sembla que l’escenari desitjat pels mitjans fos d’una hipersegmentació de plataformes, donat que l’usuari no només tindrà un àmbit de debat al seu espai 2.0 habitual, com ara el “mur” de Facebook o el timeline de Twitter, sino que en tindrà també un del periòdic més un de la cadena de televisió i (per què no també?) un de la seva ràdio musical. I és aquí on s’obren els camins: el creador de Twitter, Guy Kawasaki, parlant de la seva pròpia criatura diu que s’ha d’apostar pel creixement continuat de les relacions 2.0 mentres a Visibilidad (2009, C. Aced, N. Arqués, M. Benitez, B. Llodrá y E. Sanagustín. Gestion 2000) es recomana justament l’oposat, seleccionar la presència a les xarxes socials a efectes d’enfortir-la i guanyar reputació.

Des de la meva experiència d’usuari crec que no només estem entrant en un període de saturació en nombre de plataformes 2.0, sinó que tampoc hi ha espai per a xarxes socials de mitjans per dues raons ben definides: política d’usabilitat i política de continguts.

Personalment participo de forma activa a una plataforma horizontal (Facebook), una xarxa professional (Linkedin) i una de nano-blogging (Twitter), a més a més de tenir perfils oberts a Last.fm, Blip.fm, YouTube i Dopplr i emmagatzemar fotos a Flickr i links a Delicious. Si totes aquestes aplicacions tenen quelcom que les agermana és la seva usabilitat conjunta, la seva capacitat d’integrar-se al meu gust, fet contrari a allò que busquen els mitjans, o sigui arrosegar l’usuari a la seva pròpia plataforma i aïllar-lo de la competència. Però per altra banda, i encara que probablement la web 2.0 muti amb el pas dels temps, estic convençut que difícilment els mitjans massius li puguin fer competència a les plataformes obertes,  ja que els hi resulta impossible oferir això que es inherent a les primeres i que les fa úniques: caos creatiu i llibertat d’opinió.

Aquest freqüent desconeixement dels mass media, sempre acompanyat d’arrogància, es reflexa sovient en molts intents de muntar plataformes 2.0 a la carta, allò a que  en Javier Duró li diu “deme medio kilo de dospuntocerismo”, i paradoxalment aquests fracassos són el punt que garanteix la evolució futura de la xarxa social tal com la coneixem: lliure.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: