Vés al contingut

Una forma original d’anunciar l’Office 2010: un trailer

21 juliol 2009

office_2010_the_movie_610x325

Microsoft ha llançat via Internet un espectacular trailer per promocionar l’imminent llançament del seu paquet Office 2010. En el vídeo, que pot trobar-se a YouTube i a la seva pròpia web, es recreen escenes de pel·lícules d’acció entre les quals hi vaig poder identificar 24, El Padrí i Matrix. Especial per a geeks és l’aparició de l’odiós Clippy, aquella “ajuda” que apareixia en les primeres versions de l’Office i que el trailer ens recorda que “va morir” en 2004.

Office 2010 deixa clar que s’estan obrint nous camins per a sectors que, fins a ara, comunicaven de formes totalment convencionals, com ara el dels fabricants de software.

Xina, la web i l’electroshock (increïble però real)

14 juliol 2009
etiquetes:,

electroshock

Informa EFE. El Ministeri de Sanitat xinès ha prohibit l’ús d’electroshock (impulsos elèctrics de baix voltatge) com tractament per a l’addicció a internet, una polèmica pràctica que havien adoptat nombroses clíniques xineses, informa l’agència oficial Xinhua. El Ministeri de Sanitat ha anunciat la prohibició després de descobrir aquest tractament en una clínica de la província costanera de Shandong, després de trobar, textualment, “alguns factors perillosos” en l’ús d’electroshock i comprovar que “no és adequada l’aplicació d’aquest tractament per a tractar l’addicció”.

Un grup d’experts va fer un estudi sobre aquest tipus de tractament recalcant en les seves conclusions que “creuen que no és molt fiable” i que no estan segurs de la seva eficàcia. Per la seva banda, el director de la clínica de Linyi, Yang Shuyun, va subratllar que per a guarir aquesta addicció hi ha també altres solucions, com els tractaments psicològics o la medicació.

Increïble? No: Xina.

Mai més la teva marca estarà segura

12 juliol 2009
etiquetes:, ,

guitarra rota

La història en dues línies: Dave Carroll, guitarrista de la banda country Sons of Maxwell, viatja per United Airlines de Halifax a Omaha amb motiu d’una gira musical. Havent vist des del propi avió com en un enllaç a Chicago la seva guitarra de 3.500 dòlars era llançada entre els empleats de handling, i havent-hi trobat danys en arribar a destinació, el músic va començar una peregrinació de reclams per tota la companyia, la qual es va negar una vegada i una altra a fer-se càrrec dels danys causats.

Dave Carroll, llavors, va compondre tres cançons amb els seus videoclips relatant el succés, una de les quals (“United breaks guitars”) va ser penjada de YouTube el passat 6 de juliol i avui, 12 de juliol, ja te quasi 2 milions i mig de visites, convertint-se en aquesta zona dels EUA en una de les “cançons de l’estiu”.

Els danys que li està produint aquesta campanya viral a la marca United Airlines és incalculable i demostra una vegada més que amb la web social és impossible controlar el mitjà més enllá de les accions tradicionals de marketing i publicitat, amb resultats cada cop més qüestionables. Tal com comenta l’Antonio Ortiz a Error500, “el màrqueting en internet exigeix saber bregar amb l’abundància (a l’hora d’avaluar que es diu de la teva marca i producte), amb la desintermediació (moltes vegades qui parlin no seran mitjans sinó clients finals) i amb una necessitat de transparència; en aquest entorn United Airlines no ha pogut ocultar que el seu personal va tractar fatal a aquests clients i que després no van fer gens per a arreglar-lo”.

Una ignota banda de country, una todopoderosa empresa d’aviació, un conflicte mal administrat i la xarxa social. A que la pròxima vegada que viatgis per United pensaràs si el teu equipatge està maltractat?

Qui no vol tenir 1.000 amics?

8 juliol 2009
etiquetes:

IMG_0136

Qualsevol pot ben sospitar que una de les preocupacions de les empreses a l’hora de començar a treballar a la web social és la vigilància i discriminació que poden sofrir per part dels sectors més actius de la xarxa al considerar que el seu missatge no té mou comunitat. Per com es diu en bon castellà, lo que natura no da… Una empresa australiana, uSocial, ha desenvolupat una aplicació que ven amics «de quita i pon» que faràn més atractives les llistes de followers de les companyies.

Segons explica uSocial a la seva web, aquesta aplicació permetrà a les empreses engreixar la seva llista d’amics per un mòdic preu. A partir de 87 dòlars (poc més de 60 euros) es poden aconseguir més de 1.000 followers en una setmana, i a partir dels 5.000 seguidors l’empresa oferiex interessants descomptes. A més a més d’aquest servei, uSocial oferiex també tot un ventall d’activitats relacionades amb el màrqueting agressiu. Entre els seus clients es troba el Govern de Corea, el departament del qual de Turisme va posar en mans d’aquesta companyia australiana el posicionament en pàgines menjo Digg para generar un major tràfic.

(Font: ABC.es)

Morir-se 2.0

3 juliol 2009

estuche-ataud

No hi ha millor lloc per morir-se que Internet, o al menys això deuen pensar en Jeff Goldblum, la Natalie Portman i en George Clooney, “morts” a la web rere les veritables defuncions del Michael Jackson i la Farraw Fawcett.

Signe dels temps, moltes d’aquestes morts es generen a Fakeawish, una pàgina web que permet inventar notícies sobre famosos i que es converteix sovint -sense voler, és clar- en font de mitjans convencionals. A Fakeawish va sortir que la Natalie Portman va caure d’un penya-segat a Nova Zelanda, que George Clooney va desaparèixer amb el seu avió a Colorado i, fins i tot, que en Harrison Ford va morir en incendiar-se el seu yate mentre navegava per Saint Tropez.

La rapidesa amb que es mouen les notícies a la xarxa fa cada cop més difícil controlar el rumor, i de vegades fins i tot provoca problemes de major envergadura que el simple comunicat de premsa de desmentida. A iReport es va publicar que s’havia trobat el cos del Rick Astley a un hotel berlinès, disparant les visites al video de Never gonna give you up de YouTube a 22.000.000, però quan aquesta mateixa secció de CNN va publicar que el Steve Jobs, conseller delegat d’Apple, havia tingut un atac cardíac les accions van caure en picat.

Luces y sombras de la rumurologia 2.0: rere la pluja de morts, veritables i falses, Fakeawish va passar de tenir uns quants milers de visites diaries a mig milió aquest cap de setmana, per a alegria de Rich Hoover, el seu propietari.

Twitter i Iran: una inesperada sinèrgia

21 juny 2009

iran

Es podia preveure: en una situació de mancança de llibertat com la que ara es viu a l’Iran, la xarxa s’ha convertit en l’únic espai on la ciutadania persa pot manifestar-se sense por (en principi) a la repressió dels gossos guardians del règim d’Ahmadineyad. Fins ara aquest país ja es destacava per la seva quantitat de bloggers, fruit justament del control i la censura per part del govern, pero des de les qüestionades eleccions del passat 10 de juny l’Iran ha pres un protagonisme sense precedents a Twitter, i com exemple el fet de que aquesta setmana el termini iranelection va ser el més teclejat, buscat i repetit a la xarxa social.

Twitter, amb els seus microposts de 140 caracters, s’ha convertit en una finestra global i confiable que ensenya al món en temps real l’atropellament a les llibertats que es porta a terme a aquell país, al punt tal que des de la Secretaria d’Estat dels Estats Units es va demanar a l’empresa proveïdora que postergués l’aturada de servei habitual per manteniment fins a la matinada iraniana, justament per no tancar-els-hi la possibilitat de seguir transmetent informació.

Queda clar que, tal com diu l’Iñigo Saenz d’Ugarte, “al carrer, les bales i els bastons dels policies, a l’Iran i a altres indrets del món, fan més malbé que el microblogging”, peró mirant cap el futur podriem tenir en principi una mica d’esperança: dictadors com ara l’Ahmadineyad haurà sempre, però amb la democratització d’Internet i la popularització de les eines de comunicació off-mitjans massius, se’ls hi farà cada cop més difícil no quedar retratats al món. Xina ho sap, Cuba ho sap, Veneçuela ho sap. I és per això que es tan important mirar ara cap a l’Iran i estar atent a les inesperades sinergies que es donen entre els ciutadans i la xarxa.

Cop al cor

10 juny 2009

1244628302_0

Aquesta pot ser que sigui la part fosca d’alguns serveis 2.0 gratuïts.

Un ciutadà novaiorquès ha demandat a la web de contactes Match.com per “humiliació i decepció” al publicar perfils de possibles cites a les quals no es pot respondre sense una subscripció de pagament. Segons informa Reuter,  el denunciant vol que Match.com detingui “les seves pràctiques enganyoses” i ha exigit una compensació.

Els internautes poden crear un perfil en Match.com perquè uns altres ho vegin i busquin en la base de dades de possibles cites gratuïtament, però per a poder contactar a algú d’interès o per a respondre cal estar suscripto al servei de pagament. La demanda sosté que “malgrat la vulnerabilitat emocional inherent en el procés de cites, ple com està de por al rebuig i d’ansietat, Match defrauda la inversió de temps, treball, i emocions del consumidor” (al no dir-los que algú a qui estan contactant no té subscripció).

Qui te raó? L’usuari “ingenu” del servei gratuït o la empresa que ofereix serveis Premium amb la seva raó de ser de pagament? Aquesta demanda contra Match.com crec que pot considerar-se com un model de moltes altres demandes que veurem contra serveis 2.0.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.